El topònim Tous apareix llatinitzat en un document de l'any 978, amb la forma de 'Tovos', que deriva del llatí 'tubos', o siga 'canons', en el sentit de 'ruscos d´abelles'. Una segona etimologia és la que prové del nom personal germànic Theobaldus o Thebaldus, que deriva del cognom de Tous o Thous, que donaria nom al poble.

L'origen històric de Tous comença en la Cova-sima de Cosí o de l'infern. S'han trobat ceràmiques de bronze valencià (1600/500 a.C) mesclades amb restes humanes i vestigis (vasos i cerámica) d'haver-se utilitzat la cova com a vivenda de la cultura ibèrica amb certes influències fenícies i gregues.

La romanització sotmet a Tous a la influència cultural i lingüística de la llatinització. Trobem àmfores, dinarios de plata i agarres de bronze datats entre el 135 i el 161 d.C. i mesclats amb tombes d'ossos.

Tous per tant, amb les restes àrabs d'Escalona i Miserere, és anterior a la conquista de Jaume I, que va estar en el Castell de Tous mentrestant assetjava Bairén i Xàtiva.

En la contornada de l'antic poble estaven localitzats diversos poblats corresponents al bronze valencià, així com altres restes d'assentaments tardoromanos. És en l'època musulmana i a través de la 'crónica' el Rei Jaume I quan es té constància històrica de l'existència d'una notable alhama situada en 'La Vall de Tous' que ostiga als cavallers cristians que s'atrevena a endinsar-se pels territoris del sud del Regne.

Tant els musulmans de Tous com els dels seus annexos Escalona i Terrabona, amb els seus corresponents castells situats en el marge del Xúquer, romanen sota la potestat de l'alcalde de Xàtiva i s'entreguen al rei cristià, al mateix temps que Xàtiva en 1247. Poc després i a causa dels impostos reals se subleven els de Tous i Terrrabona, a temps que s'estén la revolta.

En eixe temps, el Rei havia donat el castell de Tous i els seus annexos Pedro Zapata, potser pel fet de que la seua germana Arnes tinguera alguna cosa a veure d'amors amb el sobirà, ja que prèviament i com a conseqüència de la conquista ho havia cedit a Alfonso de Montagud. Amb el temps, els Zapata de Tous van prendre per cognom el de Tous.

Mor el Rei Jaume i el seu fill Pere III d'Aragó, contínua la lluita de recuperació de la zona que és revolta en 1278, sent Tous un dels últims castells que se sotmet novament després de 3 anys de guerra d'una gran duresa i combativitat.

Durant l'expulsió dels moriscos e produïx una nova sublevació dels de Tous, que junt altres e la zona es refugien en el Queixal de Talls, on vençuts al fi són traslladats al lloc de València i expulsats. Com a conseqüència d'això la zona queda pràcticament despoblada i només el nucli de Tous es repoblaria.

Amb la repoblació, molt probablement de gent d'origen aragonés, l'idioma va ser el castellà amb paraules valencianitzades, com és hui. Terrabona, amb pocs veïns ja, va quedar deserta en la guerra de Successió, abans de l'any 1713. Les muntanyes es van poblar de guerrillers, i els de Tous vivien de l'arreplega d'espart i de la fabricació de carbó vegetal, activitats que s'han mantingut fins ben entrat el S. XX.

Al principi es va establir la parròquia de S. Miguel a Tous, de la que depenien l'Església de Terragona, dedicada a 'La Virgen' i la de Càrcer (esta es va independitzar de Tous en 1353). L'església que va arribar als nostres dies va ser construïda en el segle XVII en uns terrenys de la parròquia, junt amb el riu Xúquer, quedant arruïnada l'antiga Església que es va establir quan la conquista.

Es tractava d'un edifici de gran solidesa, per la qual cosa va poder assistir els embats del Xúquer desbordat el dia 4 de novembre de 1864 (Riua de Sant Carles), en la que van desaparéixer arrasades 107 cases de particulars, a més de la casa senyorial, les escoles, la casa abadia i la Casa Consistorial amb els seus amb els seus arxius corresponents.

L'any 1957 es projecta un pantà a fi de regular el Xúquer en el seu curs davall i portar aigua al Túria. A principis dels anys 60, el pantà està en marxa. Problemes de permeabilización pel terreny calcari fan canviar el projecte l'any 1964, rebutjant-se l'antic de presa massissa de formigó armat per una de materials solts.

Al construir-se el pantà en 1970 s'ha de traslladar el poble al seu nou emplaçament i queda com a únic edifici sense derruir davall les aigües, l'Església.

El pantà en 1977 està molt avançat i es posa en funcionament en 1980. A causa de la crescuda del Xúquer i les pluges torrencials, es produïx una ruptura i la inundació de la Ribera en els dies 20 i 21 d'octubre de 1982.

Tous bell, blanc, amb àmplies zones verdes i acollidor amb qui ho visita, escriu hui la història que comptarem demà.